Un diumenge en família

La història comença el matí d’un diumenge, un d’aquells diumenges que tant trobo a faltar.Aquest en concret, el recordo perquè tot i ser a finals de primavera, estava plovent a bots i barrals, i feia molt mal dia. Com gairebé cada diumenge, els avis venien a dinar, la mare feia paella i jo em sentava a taula i escoltava el que deien els grans. L’av¡ va seure com a cap de taula, la iaia entre el meu germà i jo, i els pares un al costat de l’altre.
L’avi es queixava que la planta que tenia al darrere el molestava, i com era tant grossa i el test pesava molt, el pare i jo ens vam aixecar per moure’l entre tots dos. Quan vam començar a dinar, i tothom va quedar callat, la mare va fer una broma per preguntar si estava bo el dinar.La iaia repetia que li havien posat massa i no feia més que oferir-nos al meu germà i a mi una mica d’arròs.
Recordo que a taula parlaven de com anava tot, de l’actualitat, l’avi explicava batalletes de quan era jove, parlava de quan la mare era petita, del ‘’pelut’’, que era un gos que van tenir fa anys, ens explicava anècdotes i ens feia bromes, que a mi m’agradava que les fes, però que posava dels nervis al meu germà i marxava tot emmurriat al sofà del menjador. Recordo que moltes vegades veiem la Fòrmula 1 mentre dinàvem, però com que a la mare no li agradava, ens feia apagar la televisió. Un cop acabat el dinar, jo hem vaig quedar assegut a la cadira, ansiós, perquè sabia que havien comprat un tortell, o un braç de gitano, o unes pastetes de te. I efectivament, la mare es va acostar a la taula amb una safata de pastetes. Hi havia palmeres petites, pastissets de poma, unes pastetes de crema i maduixes o kiwi per sobre, i uns trocets de xocolata negra que va tallar la mare.
Eren molt bones, en vaig tastar una de cada i l’avi em va donar el seu tros de xocolata perquè no li agradava, ja que era amargant.
Com que va parar de ploure, vaig demanar permís als pares per anar a jugar amb els veïns, i a la poca estona d’estar jugant va tornar a ploure i vaig haver de tornar a pujar. Com que l’avi em va veure avorrit, em va portar al sofà i hem va explicar vàries històries:
Primer em va explicar que al començar la guerra civil, van bombardejar casa seva, i els seus germans, sa mare i ell, es van amagar sota una taula que tenien i no els va passar res. Ell deia que els feien dur uns pals de fusta, que havien de mossegar quan bombardejaven per fer passar l’aire i no rebentar per dins. Després, em va explicar que va pasar 6 anys en un orfanat amb el seu germà, que inicialment era una casa de colònies on havia de pasar 15 dies. Va pasar 6 anys sense veure les seves germanes ni la seva mare, perquè l’orfanat estaba a Arenys de Mar i la seva mare vivia a Barcelona, i es necessitaven una mena de passaports anomenats salvaconduïts, i eren molt difícils d’aconseguir. Jo no em podia creure que un nen passés tant de temps sense veure la seva família, em semblava una bestiesa, no sé com s’ho va fer ell, però jo crec que seria incapaç.
Més tard, em va explicar que com que el seu pare estava ficat en política, va haver de fugir a França , per evitar que el matessin, però molt a prop de la frontera, el van enxampar, i el van portar a un camp de concentració. Després de portar temps allà ficat, ja cansat de tot, el pare de l’avi va decidir que mentre desfilaven pels camins, sortiria corrents, amb totes les conseqüències de tot allò. Li va sortir bé la jugada perquè va sortir viu d’allà.
És va fer tard , quan els avis van marxar, vaig abraçar-los a tots dos i vaig marxar a l’habitació, a estirar-me al llit. Només feia que pensar en les històries de l’avi, històries que em van servir per mirar-lo d’una altra manera, per saber més coses d’ell. Quan va acabar el dia, vaig estar content que haguès plogut.