L’article el va escriure la Marta Gallart pels 15 anys de l’Institut, per rememorar l’esforç que feia i havia fet la gent amb la qual va ser possible que aquest centre continués. També realça el fet de que molta gent va acudir a la celebració per retrobar antics companys o recordar moments passats. Però per sobre de tot dona les gràcies a tots aquells que en confiat en que el centre tirés endavant.
CRÒNICA D’UN ANIVERSARI
Avui hem celebrat els 15 anys del nostre Institut –ara li diem així, abans sempre li dèiem “l’escola”, ens semblava més adient pel que preteníem aconseguir: integrar, ajudar a formar com a persones als nois i noies que passaven per les nostres aules. Però els temps canvien i avui dia “Institut” també ha de voler dir el mateix.
Tornant a la celebració... Avui hem aconseguit tenir un bon grapat d’ex-alumnes, ex-companys i amics que ens han donat una bona injecció de moral i de forces per continuar.
La nostra feina és ingrata, molts cops desagraïda en el dia a dia, ens sembla que el que fem no serveix per a gaire i que moltes vegades treballem per no res, però en dies així t’adones que potser alguna cosa positiva queda.
Els alumnes ja són grans i estan més o menys “situats” a la vida, recorden amb afecte el seu pas pel centre; tots s’han trobat il·lusionats per retrobar companys i amics i potser també els seus “mestres”.
Antics professors i professores amb els quals havíem perdut el contacte han volgut també venir a recordar amb nosaltres els anys –millors o pitjors- en que havien treballat aquí. I ho han fet amb respecte, amb enyorança alguns d’ells, ja que –malgrat que els professorat ha canviat molt amb el temps- aquí s’ha mantingut un cert caliu, una certa manera de fer les coses (no sempre del tot encertada, però sí amb la millor voluntat) que els ha deixat un pòsit en algun racó dels seus sentiments i del seu pensament.
No és hora de caure en la nostàlgia i la melangia. Estem passant moments difícils, moments de canvis profunds en el món de l’ensenyament i un acte com el d’aquest aniversari en ha de servir a tots plegats per renovar les forces, per evitar la temptació de sucumbir al desànim i al cansament. No es tracta de caure en cap triomfalisme sinó de mirar endavant. Però, deixeu-nos recordar el dia d’avui amb tendresa per haver retrobat alumnes, companys i amics que potser ens han volgut dir: Endavant! Fins ara no ho heu fet tant malament!
Quan celebrem els 25 anys en tornarem a parlar...
Marta Gallart
17 de maig del 1996
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada